Usuari:Pgasso/proves

,

CAN BUXÓ.

Casa denominada “Casa Buixó” , situada en el pueblo de San Esteban de Ripollet, en el Cuartel del Oeste, señalada de número uno . Se compone de piso bajo, primero y desván con su molino harinero y salto de agua . Tiene tambien patio con corral y lagares, ocupando en junto una superficie de mil dos cientos cincuenta y dos metros setenta y un centimetros.  Unido a dicho edificio y formando parte de esta finca existe un trozo de tierra regadio llamado “Horts tancats” de  cabida cuatro cuarteras, un cuartan tres picotines y seis canas ...... . Existe además de dicha finca una acequia que arrancando del molino referido termina en el Rio Ripoll y una subacequia conocida por acequia Monnar que termina en el molino de los herederos de don Ramón Ginestar.

Així diu la inscripció primera de la finca 245 del Registre de la Propietat de Ripollet feta l’any 1.874, quan el Sr Leonardo Buixó y de Minguella inscriu al seu nom la casa i la finca que l’hi ha deixat en herència el seu pare, el Sr. Baudilio Buxó y Carreras.

La casa de Can Buxó.

Can Buxó, és una gran casa pairal que, segons les pedres de l’arc de la porta principal, esta datada del 1.662. Aquesta data apareix al costat del nom d’en Francesc Puig, propietari aleshores de l’heretat i d’aquesta finca, pel que podem suposar, que va ser Ell qui la va fer edificar. Diu del Sr. Agustí Palau i Codoñers, en el seu llibre “Ripollet ara fa mil anys”, que el molí d'aquesta casa tingués un origen encara més remot que aquesta data, possiblement tant com el mateix poble..... , per això, prenem per cert el que hi ha gravat a la pedra, i creient que l'edificació del primer cos de la casa (ben diferenciat del segon, tan estructural com constructivament) la va fer en Puig com ampliació d'aquell primigeni molí de propietat dels Llobateres. En el temps de que estem parlant, ben segur que era la casa de referència quan s'arribava al poble des de Sant Cugat camí de Granollers, per l’antic camí (tallat per la construcció del polvorí del Mas Duran), doncs era la primera casa que s’hi trobava. La seva façana principal és orientada al sud. Exteriorment veiem un gruixuts murs de maçoneria , que aguanten planta baixa i dos pisos, que es cobreixen amb dos cossos de teulada a dues o quatre aigües. Un cop a dins a través de la porta arcada, una ampla entrada ens acondueix a les escales que donen accés a les plantes superiors. A banda i banda de l’entrada a traves de dues portes, s’accedeix a les dues bodegues i a les cavalleries, que corren de costat a costat i fins als fons de la casa, omplint aquesta zona de la mateixa. Al darrera de la bodega de l’esquerra , hi ha una sala, gran, nua i cega, l’habitació de les moles, a la que sols s’hi accedeix des del molí. Per sota de l’empedrat de les cavalleries, hi passa la canonada de l’aigua que ve des de l’habitació cega i que arriba des del salt d’aigua situat sota la bassa que recull l’aigua de la sèquia Monnar i del torrent Tortuguer. Pujant les escales de l’entrada, ens trobem una sala de la que, per una porta, ens du a un gran menjador que fa de distribuïdor. A la dreta , la sala i les habitacions, mirant a la façana sud i est. A l’esquerra per una porta , a la recuina , amb la llar de foc i les escales de pujar al segon pis o golfes. A l’esquerra d’aquesta, la cuina i la habitació del “soroll” (segurament anomenada així perquè sota d’ella hi havien les moles i el salt d’aigua). Des de la cuina s’accedia al pati. Sortint a aquest , a l’esquerra la bassa d’aigua per les moles, a la dreta el pati i davant el terraplè sota del carrer d’Isabel II o camí de Ripollet a Sentmenat i Castellar del Vallés. Des de la recuina i per una escala estreta, pugem al pis de d’alt, les golfes, a on el rebost , el pastador i les sales de les golfes, omplen aquest gran espai, que és directament sota la teulada. Als seus murs exteriors hi han finestres amb una ampla panoràmica sobre les rodalies. A migdia i al seus peus, el camí de Sant Cugat, i al fons el Castell de Montcada, sobre el Turó del mateix nom. Seguint cap a Ponent, a la llunyania, Collserola, més a prop el riu Ripoll, i més a ponent, el turó i el camí de Ribes, i al seu peu s'aixeca el molí d’Arcanova. Darrera de la casa, a Cerç aquell molí, la seva gleva de terra i el Rech Monnar. Al davant de la casa, una portalada que dona pas a una gran horta tancada amb un mur maçoneria, que l’abraça de migdia cap a ponent . A la casa, primer, i al molí, desprès, s’hi arriba des del camí que ve des de Sant Cugat, per un pas que voreja, a l’esquerra, els horts, (anomenats els Horts Tancats), a la dreta, la feixa de la casa veina i el pati de la casa. El camí gira a l’esquerra, i a la dreta trobem la casa i la portalada d’accés a l’interior a la mateixa. A l’esquerra els horts; al davant , la casa del masover i la sala de la premsa i cups, datats de primers del segle XIX. El camí tomba ara a la dreta, passant entremig d’ambdues construccions, a la dreta, les parets del molí, i tombant a la dreta en mig dels murs de tanca, la porta que dona accés al molí. Seguint el camí, l’era, els camps de conreu de regadiu i el camí de Sabadell.

El molí d’en Buxó

Del molí dels Buxó poca cosa nova se’n pot dir. Era quan el Capità Joan Boxó el va comprar, un molí fariner; desprès va ser draper, i amb l’entrada del segle XIX, el transformaren en paperer, i finalment, en temps de la família Calvet, va ser de cartró fins que va ser abandonat i desprès enderrocat als començament dels anys noranta del segle XX. El seu lloc l’ocupa avui, el Parc de la Xemeneia-Can Buxó. Al llibre “Histories de Ripollet” hi han unes dades referents a la data de venda d’aquest molí al Sr. Josep Calvet Soler que no son ni de bon tros exactes, doncs el molí es ven a aquest senyor, però com que era menor d’edat, la seva mare, la Sra. Josefa Soler Uyá, signa l’escriptura de compra venda el 26 de Febrer del 1.940 davant el notari de Barcelona, Sr. Rodolfo Camprubí Vintró.

La portalada dels “Horts Tancats”

Potser és extemporània a les edificacions anteriorment descrites, doncs enlloc hem trobat referència ni esment de la mateixa, però el que és segur, és que va ser un dels elements arquitectònics més significatius i visibles de la finca durant al menys decennis, si no segles. La portalada, que era set-centista, a dir dels entesos, i servia de suport a dues grans portes de fusta que barraven pas a una gran horta de regadiu. Era rematada per la imatge en pedra tallada d’un animal , que sembla un felí, però que familiarment se l’ha anomenat “la mona”, doncs la seva “posa”(està asseguda sobre les seves potes posteriors) sembla aquella mateixa dels simis. L'arcada va enderrocar-se l’any 1.973 en fer les pistes de tennis, si bé part del mur segueix subsistent com a tanca de les mateixes. A banda i banda de la portalada un alt mur de maçoneria tancava el perímetre de la horta i que serveix per sostenir dues petites edificacions al lateral nord-est , destinades pel pagès a tenir-hi les seves eines i útils de treball.

Canvis en les construccions i altres modificacions.

Ampliació de la casa.

L’any 1.889, en Joan Buxó Carrenca, va ampliar la casa afegint un tercer cos a l'edifici al segón que ja hem dit va fer construir en Francesch Puig. Aquest és de només planta baixa i pis, però modifica l’accés, la escala i el seu forat,  l’entrada al primer pis, el rebedor, que uneix ambdós cossos de casa amb noves portes de comunicació. Construeix al darrera d’aquest cos, una serradora, i fa una obra quasi faraònica però de gran utilitat pel veïnat i la zona (així reconegut per l'Ajuntament del moment en un document del Plé Municipal) en aixecar un mur de contenció de terres en el desnivell que hi havia entre la casa i el carrer, aleshores anomenat d’Isabel II. Dins de casa hi fa unes escales per pujar fins aquell carrer des del pati de la mateixa i un petit cobert a peu de carrer.

Horts Tancats partits.

En època de la República , es va construir la carretera de Santiga, cosa que va fer que quedessin dividits en dos parcel·les els “Horts Tancats”.

Venda del molí.

A mitjans del 1.939 , en vendre’s el molí, es tapen totes les portes i accessos que des d’aquell hi havien cap a la casa, quedant també tancat el carreró que anava des de l’anomena’t carrer “del Padró”(abans camí de Sant Cugat a Granollers), fins a l’era de la casa i porta del molí.

De resultes de la venda i de tapar tots els passos entre ambdues construccions, ha restat en el major dels anonimats una habitació als soterranis de la casa.

Venda al Sr. Masachs.

L’any 1.942 es ven al Sr. Manel Masachs la part més occidental de la finca i que actualment és la caserna de la Policia Local.

Segregacions de la finca.

A la finca de Can Buxó de 15.240 metres quadrats, se li van segregar, primer, en vendre el molí al Sr. Calvet, 7.594 metres.

Desprès, l’any 1.942, van ser 2.960 metres per la venda de la resta dels anomenats Horts Tancats de Can Buxó, al Sr. Masachs.

L’any 1.993 , l’Ajuntament de Ripollet va expropiar 525 metres quadrats de la resta d’aquesta finca i se’ls hi va regalar una petita peça solta que quedava de l’antiga bassa al carrer Isabel la Catòlica, a on s’hi va fer el Centre Cívic.

Compra de la "casa la Sagrera".

La finca creixia l’any 1.944, quan la Sra. Mª Encarnación Buxó, va comprar la casa veïna, la coneguda com “la Sagrera”. La curiositat d’aquesta finca es que ja havia estat de la família Buxó, i més concretament de la seva avia, la Sra. Dolors Bargay Busquets.

Canvis d’utilitzacions de la casa dels masovers i dels horts.

Després de les inundacions del 1.962 , i en marxar els masovers, la família Gorina, la Sra. Josefa Trosses fa obres a la sala de la premsa i els cups, que temporalment havia servit de vivenda a una família arribada de Murcia, la família Navarro, convertint-la en una vivenda.

El mateix succeeix amb la casa del Rosito, així anomenats en Salvador Gorina, el masover de la casa, i el seu fill, Francisco, que el va succeir en la tasca fins que la riuada del 1962 se l’hi endugué hort , animals i les ganes de seguir treballant aquella terra. Aquesta casa es va convertir en dues vivendes per ser arrendades.

Al 1.973, el que quedava d’Horts Tancats, es converteixen en dues pistes de tennis, un aparcament i un petit restaurant. Desapareix el pou, els safareigs, les edificacions del pagès, la font d’aigua i sobre tot el portal, doncs les portes ja eren fora des de feia temps, així com l’alçada del mur.

Al 1977, es reconverteix el piset de la premsa , en un parvulari, L’Estel, que dirigirà fins al 1983 la jove del fill gran de la casa en Pius Mª, na Sra. Maite LORIDO. Tenia un bon pati al costat de la carretera de Santiga, del que sols en queden dos preciosos pins pinyoners que plantaren ambdòs, i que ara resten fora de la finca, sobre de la vorera del vial fruit de l’actuació d’ampliació de la carretera de Santiga al 1.993, en que l’Ajuntament expropia pel preu, pactat, d’una pesseta, una peça de la finca ocupada pel que era l’aparcament del restaurant i pati del parvulari, de sis metres d’amplada al llarg de tota la façana de la finca limitant amb la carretera de Santiga.

LES FAMÍLIES.

La primera familia, coneguda, que va ser propietaria de la finca que ocupa Can Buxó, va ser la Llobateres. La esposa, vídua, d’en Pere Llobateres, Sra. Margaretta Llobateres,  va vendre al Sr. Miquel Puig , un pagès de la Parroquia de Sant Esteve de Ripollet,  tota aquella finca plantada que posseïa el seu marit a aquella Paroquia de Ripollet.

El Sr. Francesch Puig, fill del abans esmentat Miquel, és qui fa aixecar la casa davant del molí, just al peu de l’anomenat camí de Sant Cugat a Granollers. El succeeix el seu fill, en Miquel Puig , i a aquest quan mor, la seva esposa , l’Eulalia Duran. Ella i també la seva filla, vídua també, Rosa Fontanet i Puig, venen les seves finques heretades dels seus marits. Ho fan al capità Joan Boxó, Buixó o Buxó (que de les tres maneres s’escriu al llarg de l’historia) que arriba des de Barcelona l’any 1.712. Ben segur que el motiu per el que el Sr. Boxó, que era  “Soguer o Corder” a Barcelona, compra el molí i la casa d’en Puig i també el molí d’Arcanova (més tard d’en Xech o Xich) i les demés finques del difunt Miquel Puig, és el cànem.

També el seu fill, Ignasi Boxó, ho era, i així com el seu pare Joan vivia a la seva casa a Barcelona, ell viurà a la casa del molí de Ripollet. Casat amb Isabel Bruguera,  te tres fills i dues filles, Joan, Ignasi, Josep, Rosa i Manuela

El seu primer fill, i segurament de la relació del seu pare amb les cordes , en Joan Boxó, serà el primer Director i Mestre Major de la Reial Fàbrica de Cordes a la ciutat de Cartagena (Murcia). Va viure a Barcelona a la casa de la família fins que se’n va haver d’anar a aquella Reial Fàbrica. Abans de morir en Joan Boxó, en Ignasi, el seu segon fill, que era Oficial de Ploma i resident a Barcelona, serà nomenat apoderat del seu pare. En Joan, el gran, es fa càrrec de l’heretat. Estableix censos sobre les finques de la família , quedant a la mort del seu pare com hereu de les seves propietats. Es dedica a administrar les seves finques i quan el cànem comença a no ser productiu, reconverteix els seus molins en drapers i paperers. Censa, lloga, dóna en parceria al pagesos que conreen les finques que posseeix i en compra de noves. Ven la casa que tenen davant del Palau Reial i s’instal·là a Can Buxó, 1.764. Segueix amb els negocis familiars i es casa amb Mª Teresa Buxó i Carreras (Mª Teresa Carreras). Mor “jove” i és la seva dona qui pren les rendes i l’administració de la casa, fins que a les acaballes del segle XVIII , se’n fa càrrec el seu fill en Baudilio o Baldiri Buxó Carreras. Aquest pro home de Ripollet, va dur la seva hisenda i es va trobar ben jove fent de batlle del poble, encapçalant l’escamot del poble contra l’invasor francès, que va deixar el poble pràcticament deshabitat durant un temps. Casat amb una filla de Can Minguella , la Mª Francisca , tenen cinc fills, en Leonardo, l’hereu, en Josep, l’Eulalia, la Rosa i la Francisca. En Josep va residir a Ripollet, a on va tenir un cens (1.853) sobre una finca que era al llindar de la ja anomenada Casa Gran, i desprès a Montcada, a on el seu fill primer, en Josep Buxó Mariné(1.912), el seu net desprès, en Josep Buxó Navinés, i el seu besnét, en Josep Buxó Font(1.917), van rebent aquest en successió. L’Eulalia es va casar dues vegades, la primera amb Gabriel Tiana i la segona amb Antonio Clavé . Del primer matrimoni nasqué la Rosa Tiana Buxó, que es va casar amb Martín Avellaneda. La Rosa casada amb Pedro Oliver i Salt, eren pares dels germans Oliver i Buxó, en Federico, era llicenciat en dret, l’Antoni, pintor i financer, i Josefa. Aquesta darrera, es va casar amb el Sr. Pigrau, i del enllaç nasqué en Eudaldo Pigrau i Oliver, qui al seu temps es casà amb la Sra. Dolores Suñol Fornés, i del matrimoni nasqué en Eudaldo Pigrau i Suñol. Aquesta branca de la família que es podria donar per perduda per el cognom, però anys desprès de perdre’l, es precisament aquesta qui durà als tribunals a la branca mare de Can Buxó, amb el Sr. Federico Oliver i Buxó, com un dels reclamants. La Francisca, de la que només l’hi coneixem l'existència d’en Leonardo Solá i Buxó que residia a Montroig i que era fiol del seu oncle Leonardo. Un segòn Solà i Buxó, és en Joan, pare del pintor ripolletenc, Andreu Solà i Vidal, i resident a Ripollet.

Tot just quan el poble comença a refer-se de la guerra del francès, esclaten les lluites internes per la corona espanyola, entre els partidaris del successor Carles i la infanta Isabel, en las que s’anomenaren “carlinades” o guerres carlines. Delicat de salut , els seus fills Leonardo i Josep seran qui signaran els documents públics en nom del seu pare . Al 1.865 , en Leonardo, lloga el molí d’en Xech al Sr. Francisco Vidal i Carreras. A la mort del seu pare queda com hereu i es fa càrrec de l’heretat de Can Buxó.

En Leonardo Buxó i Minguella , va néixer al 1.805 i va morir el 28 de Febrer del 1.873 a Barcelona. A més de la seva tasca al front de Can Buxó, va ser batlle de Ripollet. Malgrat que les seves possessions fossin molt importants, com es desprèn del planell, que van fer en aquell temps i de les declaracions de les seves rendes davant l’estat, els deutes contrets per la família en les guerres i de la presa de posicions, potser equivocades en la segona, la carlinada, van fer que l’economia de la casa es veiés greument afectada. Casat amb una pubilla de Can Carrencà de Martorelles, la Rosa, tingueren dos fills , Joan i Geronimo , però quan encara aquest darrer era petit, el matrimoni es decideix separar, quedant-se aquest amb la mare i en Joan amb el pare. Viuen aquella etapa a casa de l’avi Joan, qui, gran i delicat de salut contracte el servei d’una noia per tal de que cuidi de tots tres. Tornen a Barcelona a la mort de l’avi, a on viuran fins que mor als seixanta cinc anys, a la seva casa de Barcelona (diu l’acta de defunció d’una hemorràgia). A partir d’aquest moment és l’hereu en Joan Buxó i Carrencá ,(1.833 al 3 de Febrer del 1.901), que torna a Can Buxó, trobant-la de potes enlaire i en un estat de cert desús. Es casa als 25 anys seguint la tradició de les bodes concertades entre famílies benestants amb la Dolors Bargay Busquets. Va ser Jutge de Pau de Ripollet, i tresorer de la societat d'aigües de Ripollet. Una part de la dot concertada en els esponsalicis amb els Srs. Bargay i Busquets, estava atorgada a la casa dita “casa Gran o del Pueblo”. Una part d’aquesta darrera va ser comprada per la Sra. Maria Torras Olivé, que un cop enderrocada i junt amb la part de la seva finca, hi va fer edificar el col·legit de les Germanes Dominiques. Joan Baptista Buxó Bargay, (MANQUEN DADES naixement – 4 de gener 1.904), es va casar amb la pubilla de Can Torras, de Banyeres del Penedès, la Srta. Maria Torras i Rodó. Aquesta era filla del Sr. Joan Torras Olivé (germà de la Sra. Maria Torras Olivé. Vídua d’Almirall i nebots ambdós del cèlebre Bisbe de Vic, Ilm. Sr. Josep Torras i Bages), i germana del Sr. Joan Torras Rodó, casat amb la Sra. Dolores Canals; matrimoni del que nasqué Mª Montserrat Torras i Canals, hereva amb la seva tia, la seva fadrina, la Sra. Mª Torras Olivé. Del matrimoni Buxó-Torras, només naixeren dues filles,  Mª Encarnación i la Dolores.

Els GASSÓ.

La Encarnación Buxó es va casar als disset anys amb el metge de Barcelona, el Sr. Josep Gassó i Vidal, metge de l’hospital dels Nens Pobres de Barcelona, i  fill del Prohome d’aquesta ciutat, l'Exm. Sr. Josep Gassó i Marti. El matrimoni li van viure sis dels nou fills nats, Encarnación, Joan, Pere, Antoni, Xavier Mª i Mª Montserrat. Els tres primers religiosos, dominica i dos benedictins ( el primer, pare Josep Mª Gassó i Buxò, dibuixant, dissenyador, pintor i escriptor de temari religiós. El seu germà, pare Pius Mª Gassó i Buxò, també fou un excel·lent teòric i escriptor sobre assumptes teològics a l'Abadia de Montserrat). L’Antoni va morir als 29 anys, per el que l’hereu de Can Buxó va ser en Xavier Mª Gassó i Buxó. Casat amb Josefa Trosses Cristòfol, van tenir quatre fills, Pius Mª, Mª Montserrat, Xavier i Antoni. Va morir als 39 anys deixant l’usdefruit de l’heretat a la seva esposa. La petita, la Montserrat, es va casar amb el metge gironí, Angel Vinyes Miralpeix i van tenir 9 fills, Ramon, Josep Mª, Antoni, Angel, Mª Montserrat, Pere, Xavier, Dolors i Anna Mª.

Els MISTERIS de CAN BUXÓ.

Sempre he sentit a parlar de la famosa “Olla d’onces d’or” que va amagar algun dels Buxó, i fins i tot fa molts anys en unes obres de remodelació d’una de les dependencies, el paleta que feia l’obra, Norbert Fusté, va començar a enderrocar la paret “sospitosa”..... , però res hi havia allà.

De boca de la desapareguda tieta Montserrat Gassó Buxó, es coneixia la historia d’un dels Buxó, que guardava peces d’or en un lloc i de manera tal que deixava a la canalla de la casa, estirar amb la punta de les ungles les monedes , que eren apilades unes al costat de les altres, tant enganxades i apretades que gairebé era impossible de treure-les. Ignorem la veracitat de la historia, el lloc a on eren les piles d’onces i el Buxó referit.

S’ha dit que hi havien dos túnels que unien les cases de Can Buxó i Can Minguella i un altre entre Can Buxó i el col·legit de les Dominiques. Ni de l’un ni de l’altre se’n sap res de cert ni se’n ha trobat vestigis, tot els molts forats i rebaixos.

Un altre túnel, i aquest no es un misteri, doncs l’he vist jo i a més hi he entrat. Com que fa tants anys el recordo molt vagament, però se exactament la seva ubicació. Es tracta d’un túnel en forma de cargol d’uns quants metres de llargària excavat en la terra i que acaba en un punt on hi ha un banc de pedra. A dir dels arquitectes era un lloc que utilitzaven per posar en fresc menjar i begudes. El misteri radicaria en saber quan i perquè es va fer, i sobre tot perquè es va tapiar.

També com hem dit més amunt, es “misteriosa” l’aparició d’una sala d’uns 20 metres quadrats, que cap persona gran de la casa coneixia la seva existència, malgrat haver viscut molts anys a Can Buxó.

El motiu del desconeixement es senzill, la sala no tenia accés directe des de Can Buxó i només s’hi entrava des del desparegut molí d'en Buxó.

Un mur de maçoneria antiga feia la impressió que érem davant d’un mur de càrrega de la casa. Per l’altre costat, la porta, era una volta ara tapada amb una paret de totxo. La varem descobrir fortuïtament l’any 1.999 en fer unes reparacions. Ens va semblar que era l’antiga sala de les moles, doncs per allí hi passava l’aigua que venia de la bassa, i perquè hi ha una pedra de molí trencada em dos trossos. Caldrà entrar-hi.

Em resta un misteri més i del que els historiadors locals s'han atrevit a especular, crec que amb poc encert. És referent al nom de l'antic molí d'Arcanova, el Molí d'en XEC, que ja s'ha esmentat abans. Aquest nom amb que posteriorment se'l va coneixer, XECH o XICH i dels escrits, sobre tot, registrals, ve de la deformació o malentesa de l'escriptura dels escriptors de l'epoca que feien la "r" d'una forma que ha semblat era una "X" (Hi ha documents escrits en que es veu aquesta caligrafia. Així es va passar de RECH a XECH). L'afirmació es veu confirmada quan aquell molí i finca, usava i era regada, respectivament, per el Rec MONNAR del Vallès, o sigui, MOLINER.